DE POLIAMOR I COMPUTADORES

DE POLIAMOR I COMPUTADORES

17 January, 2018
0 Comments

Si hi havia una cosa que detestés d’adolescent, era anar a comprar un ordinador. Jo volia un ordinador, m’agradava que funcionés bé. Però l’avenç i l’obsolescència feia que cada X anys toqués canviar-lo per un de més potent (o si no els jocs no funcionaven). Tenir un ordinador nou era divertit, i descobrir què podia fer també. Però detestava comprar-lo.

Ho detestava pel que suposava. Suposava parlar amb el meu amic informàtic, en David (aquesta part molava), al que li feia una il·lusió bàrbara anar a comprar. I venia amb fotocòpies de llistes interminables de components que jo no sabia per a què servien, amb els preus al costat. I calia triar quina placa base volies, quina CPU, que si disc dur, placa gràfica, de so… amb lector de CD o també gravadora? I un cop havies triat segons necessitats i el preu que et podies permetre pagar, tocava baixar a les botigues del carrer Sepúlveda a mirar quines diferències de preu tenien cadascuna, on et sortia més econòmic. I fer cues interminables de gent que o bé volia comprar sols una bobina de CDs o bé també havia de muntar un ordinador sencer. Sempre vaig pensar que fer una cua única per atendre clients ràpids i clients pesats era una barbaritat ineficient. Total, un matí sencer de sortir de casa a les 9 tocades i no arribar fins l’hora de dinar. Ho detestava. Jo només volia un ordinador! M’era igual si Asus, Intels, Dualcores, Soundblasters, RAMs i mandangues. Més encara quan a l’aparador de cada botiga hi havia anuncis de “packs” prefabricats a un preu fixe, sense complicacions ni eleccions. I li preguntava al David perquè no em podia comprar aquell ordinador, si total, a mi ja m’estava bé. No pot ser, contestava, perquè en aquests packs vale, algunes coses són bones, però altres components són merdes i et fan quedar-te amb parts que no et són necessàries.

Jo no ho vaig veure mai clar, però ell era l’expert. Amb el temps he vist que tenia raó. Les cues no me les vaig estalviar, però tenia raó. I ara que compro portàtils i em venen un pack fixe on ni tant sols puc extreure la bateria per a què no se m’espatlli tant perquè va cargolada, i ja no diguem desinstal·lar el Windows per a posar l’Ubuntu! Ara veig la jugada de vendre’t un pack inamovible.

I sobretot veig que les relacions sexoafectives són com les computadores. La societat està muntada per a que et quedis un pack fixe, l’estàndard. El pack de la monogàmia, el pack de la relació oberta swinger, el pack del poliamor, el pack de l’anarquisme relacional… packs, packs! Vale, molt bé. I si no em mola tot el pack? I si jo vull crear la meva pròpia relació sexoafectiva a peces? I si a mi m’agrada el component de relació lliure de les no-monogàmies, però la convivència que he tingut en una relació tancada? Jo vull fer un mix i crear aquell model que s’ajusti a les meves necessitats. No vull que em donin peces que no necessito, i que després em condicionin el que puc fer amb aquesta relació. Ja em condicionaré jo amb la meva elecció i em menjaré les conseqüències. I si algun dia una peça no funciona o es queda obsoleta, la canviaré per una de millor. Com proporcionaré les cures. La gestió dels espais i els temps. Els estils de comunicació. Els projectes de vida. Vull triar i poder canviar.

I no oblido que si la computadora la uso només jo, les relacions no són solitàries. Les comparteixo. I tot serà que un cop m’hagi creat el meu model personalitzat, maco i preciós, després no trobi amb qui és compatible. I que per massa específic, acabi no podent interconnectar amb ningú. Quasi que millor estar obert a canviar components del meu model segons vagi trobant les persones amb les que m’interessi connectar, fluint.


Join our
mailing list

to stay up date

Please enter a valid e-mail