L' "arribatardisme", o quan diagnosticar és justificar

L’ “arribatardisme”, o quan diagnosticar és justificar

2 February, 2016
0 Comments

Per a aquells a qui no els hagi arribat la notícia, a en Jim Dunbar (Escòcia) li han diagnosticat “arribatardisme”, un trastorn que li impedeix arribar puntual a qualsevol cita. Segons afirma la notícia de The Evening Telegraph, gràcies a diferents proves mèdiques s’ha pogut comprovar la incapacitat del seu cervell per a poder calcular la durada de cap tasca que realitzi, fet que inevitablement el fa ser impuntual, i que l’ha portat a perdre feines, relacions de parella, amistats, i a tenir un ampli patiment personal en tota la seva esfera vital. Gràcies a la diagnosi, ara es sent més alleugerit i no es culpabilitza.

Sense
voler
restar importància al patiment que la situació d’aquesta persona li comporta, i avisant d’avant mà que qui escriu aquestes línies conviu en el seu dia a dia amb la fibromiàlgia i la fatiga crònica, sí hi ha quelcom en aquesta notícia que m’escandalitza i em preocupa.

Jim Dunbar era un impuntual. Segueix sent un impuntual. I patia les conseqüències de tal fet. Però gràcies a que l’estament mèdic ha sentenciat que hi ha un Trastorn que justifica la seva conducta (la majúscula és ex profeso), aquesta persona ha deixat de ser responsable dels seus actes. Ah, ho sento, estic malalt d’arribatardisme, no se’m pot culpar. Compadeix-me. Amb aquest acte acadèmic, s’ha eximit de tot a aquesta persona. Fet que em fa pensar, quin paper juga aquí el col·lectiu sanitari? Som (doncs com a psicòleg m’incloc en aquest col·lectiu) els déus morals que podem establir inequívocament la frontera entre el bé i el mal? Estem certament immunitzats de les passions humanes, fet que ens permet jutjar des de l’objectivitat més absoluta i establir la llei moral? Doncs la meva preocupació va més enllà de si és veritat que la impuntualitat d’aquesta persona està motivada per una causa física. La meva preocupació està en el pes que la societat dóna a la paraula dels metges/científics. Individus que venen a substituir als filòsofs i als religiosos per a establir el nou codi ètic. Amb l’excusa higienista que va començar al segle XIX, tot és susceptible de caura en l’esfera de poder d ela medicina, de saber si quelcom és sa o insà, d’establir si és normal o malalt. I en cas de ser sà, ser bo, i en cas de ser malalt, situar aquesta persona/conducta en una nova posició. O bé la de ser justificable (pobre, va matar la seva parella però no és culpa seva, la seva configuració neuronal no li permet controlar la seva agressivitat; la meva màquina TAC que tu no saps com funciona i els resultats de la qual han de ser analitzats per mi, així ho afirmen). O bé la de ser perseguible (el colesterol mata, qui promogui el consum de colesterol és malvat; l’homosexualitat és una aberració… bé, des de 1973 ja no, que el grup de pressió de la comunitat LGTBI ha aconseguit després d’anys de lluita que ens sigui més convenient afirmar el contrari… però no demanarem perdó pel patiment que hem causat intentant “guarir-la”).

No podem negar la recerca de la objectivitat en la investigació científica (una altra cosa és que s’aconsegueixi). Però el que sí hem de posar en tela de judici és el valor moral que d’ella se’n deriva. Del paper de savis inapel·lables que atorguem a tot
acadèmic
de bata blanca que senti càtedra. Així com hem de mantenir un esperit crític cap a les informacions que ens donen. Analitzant la possibilitat de que rere seu s’hi pugui amagar a vegades, l’error o els interessos partidistes, morals o comercials. O que inclús no havent-n’hi, ens aprofitem els ciutadans de la dinàmica generada per a justificar els nostres actes. El coneixement científic és objectiu, creat per subjectes, no per objectes. I el que fem amb ell és enterament subjectiu i voluble al pas del temps. El que avui ens sembla malalt i per tant dolent/perseguible/digne de compassió, el dia de demà pot haver canviat el paradigma i passar a ser sa, i per tant bo/alentable/desitjable.

Senyor Dunbar, me n’alegro moltíssim que trobar una explicació a la seva conducta el fagi reafirmar-se en que aquesta no era deguda ni a la mala fe ni al menys-teniment vers les seves parelles, amitats, caps. Però té d’ara en endavant una responsabilitat a afrontar, i és que, sabent que pateix vostè arribatardisme, en la seva mà està aplicar aquelles accions que li permetin tenir major qualitat de vida i adaptar.se a una societat en la que Cronos és dels pocs déus que han sobreviscut al cristianisme. Armi’s amb despertadors o cronòmetres, busqui feines que li permetin ser amo del seu horari.

Però mai, mai, defugi les seves responsabilitats.

 


Leave a Comment

Make sure you fill in all required fields.

Join our
mailing list

to stay up date

Please enter a valid e-mail