ES POT FUGIR DEL BINARISME?

ES POT FUGIR DEL BINARISME?

13 July, 2018
0 Comments

Passen els mesos. Assisteixes a cursos, parles amb persones que lluiten per deconstruir la categorització en clau de gènere a la que estem sotmeses en aquesta societat. He escoltat a persones vendre nous conceptes que salvaran dels mals dels anteriors paradigmes sobre les relacions sexo-afectives. M’han proposat polítiques que evitaran la confrontació entre minories i majories en raó d’identitat sexual. Però tot acaba fracassant. Novogàmies? Torna a ser la divisió entre l’ells i el nosaltres. Municipalisme queer? Elles i nosaltres. Es repeteix el mateix esquema d’exclusió. El mateix binarisme que acaba situant una opció com a la bona, i l’altra com a dolenta.

No avancem.

Potser el que diré serà una anada d’olla metafísica. Potser és útil. Em preguntava per què en l’afany per a crear una nova manera de fer o ser, es torna a caure en els mateixos errors. I em plantejava com, aquestes noves creacions neixen molts cops com a distanciament (o correcció) de realitats existents. Si ara es fa així, jo ho vull fer diferent. Si la majoria és tal, jo em reconec com a qual. Sempre igual. I independentment del canvi, és el procés el que genera l’error. La voluntat de ser una identitat diferenciada. M’explico.

Com es genera la identitat? Com es diferència una cosa d’una altra? Suposem un inici de tot on només hi hagués la unitat. Tot l’univers és un. Hi hagi o no consciència de la pròpia existència, aquest tot és justament això, un tot, no té parts, no és diferenciable dins seu. No hi ha res amb el que es pugui diferenciar. Doncs és la totalitat. Es podrà començar a diferenciar a partir del moment en què hi hagi quelcom que no sigui part del tot. Escissió o generació espontània, tenim dos ens. Pot ser ens A i ens B, o bé l’ens i el no-ens. Ple i buit, llum i foscor. A partir de l’existència del que sigui que ja no sigui part del tot, es pot començar a fer diferenciacions. A establir característiques entre un i altre a través de la comparació. Les característiques són per essència relatives, mai absolutes. L’ens A és més gran que l’ens B; l’ens A és més fosc que l’ens B. (i als que repliqueu que hi ha escales de mesura absolutes, com ara la temperatura en °K on el 0 és l’absència total de moviment… no entendríem l’absència si no hi hagués presència, de moviment). I a partir del moment que puc començar a comparar i a establir característiques, és que puc marcar límits entre l’ens A i el B. Entre homes i dones; entre monogàmies i no-monogàmies, entre heterosexualitat i homosexualitat, entre cis i trans. Entre bo i dolent; sempre s’hi acaba arribant, doncs un cop em sento dins d’una categoria que m’identifica, m’he de creure que és l’encertada, doncs si no ho fos, no voldria ser-hi i buscaria acabar estant a la correcta. Marcant límits, començo a encasellar, a distingir models els uns dels altres. A encotillar i decidir què queda dins i què queda fora. Què encaixa i què no. I a la que quelcom no encaixi, o bé ho faig encaixar a la força o bé es distingeix el conjunt, estableix les seves pròpies característiques, els seus límits, es marca si bo o dolent per oposició al que es compara. I torna a començar.

Voler crear nous conceptes, noves categories en identitat, gènere, relacions i sexualitat no trencarà mai amb el model. Doncs són fruit del mateix model, del mateix procés de creació. Marcarà nous límits i generarà noves dinàmiques d’exclusió.

L’únic que se m’ocorre com a forma viable de trencar el cicle és… no començar-lo. Per què aquesta necessitat de generar una identitat diferenciada? Si ens plantegem que tothom és part del mateix tot i no aspirem a diferenciar-nos-en sinó a fusionar-nos-hi, no hi ha cicle. Bé puc pensar que potser saber-me tal identitat és a la llarga fútil. Només començar, perquè tot i que ara mateix pugui ser el que sigui, només ho sóc ara; canviarà i fluctuaré, i deixaré de ser-ho. Però més enllà, si no em preocupo de què o qui sóc, deixo de ser. Si no sóc, no em comparo. No m’estableixo com a diferent dels demés i per tant no estableixo valors morals de si el que jo sóc és millor del que són els altres. Em considero un tot fusionat fins i tot amb qui creia diametralment oposat a mi. Puc pensar que com a persona de gènere fluid, no-monògama, coitoexclusista no sóc diferenciada d’una persona de gènere fixe cis, monògama i coitocentrista. Que no hi ha tantes diferències entre ambdós models, que dins meu hi ha una part trans i una part cis, com hi són en l’altra persona. Que sóc privilegi i marginació simultàniament. Miro aquell que m’odia braç en alt per creure’m diferent i veig aquest odi com a part de mi. I veig el meu amor com a part seva (malgrat ho detesti). Sóc depravat i recatat; sóc convencional i transgressor; sóc oprimit i opressor. Sóc i a la vegada no sóc. No em preocupo per ser, i no tinc necessitar de ser (diferenciat). No sóc més que un continu de l’altra persona, som part del mateix. I si som el mateix, aglutinats dins d’un tot, ja no hi ha ells i nosaltres.

Deixar de ser el que s’és, fa por. Més quan si no sóc qui sóc puc passar a ser qui no sóc, fins i tot aquell que m’oprimeix, aquell que m’odia. O com a opressor puc ser aquell a qui oprimeixo, aquell a qui odio. Fora la por! No sent deixem de tenir necessitat de ser. No som res particular. Som tot a la vegada. I així, ja no hi ha ells i nosaltres.

 

Tot(s) som tot(s).


Join our
mailing list

to stay up date

Please enter a valid e-mail