I ELS NENS? ÉS QUE NINGÚ PENSA EN ELS NENS?

I ELS NENS? ÉS QUE NINGÚ PENSA EN ELS NENS?

6 August, 2018
0 Comments

En el passat congrés de la EFS (European Federation of Sexology), els drs. Daniel Cardoso i Meg-John Barker van fer una exposició magistral sobre les no-monogàmies. Magistral per lo esplendorosa que va ser, i magistral perquè va ser una classe única i unidireccional.

Llenguatges a banda, en el torn obert de paraules algú entre el públic va fer una pregunta que era més aviat un atac camuflat de pregunta: sí, tot això està molt bé, aquests nous models que ens plantegeu; però no heu pensat una cosa, i els nens? Lo de les no-monogàmies no són més que actituds egoistes i hedonistes que defugen la responsabilitat vers la parella i el compromís, i qui ho acaba pagant són els nens.

No reproduiré aquí la resposta que fa ver el dr. Cardoso. Però sí voldria fer una aportació des del que veig a consulta. Partint d’un sector concret de no-monogàmies, les relacions jeràrquiques, el que he pogut observar és que no són pas els nens i nenes qui es veuen afectats, sinó la parella principal. M’explico. Quan dues persones arriben a cert punt en la seva relació en la que tenen descendència, generalment implica tenir una dinàmica de vida bastant complexa. Habitatge compartit, dues feines a jornada completa ambdós, falta de temps… Falta de temps! Criar una nova generació, si una cosa requereix, és temps. Vaja, que les seves vides estan immerses en una logística força complicada. (i faig un parèntesis per a recalcar que parlo en genèric i sí, el que dic no es complirà en tots els casos). En tot cas, fer qualsevol cosa en les seves vides implica uns preparatius brutals. Tant és així que hi ha tres tipologies d’activitats:

  • Fer coses en família – cosa que implica les criatures. I generalment els dos progenitors. Suplerplanazo de cadiretes al cotxe i mudes de roba. Però que es fa amb tot el goig del món i acabes veient pares i mares a punt de caure a l’abisme de l’ansietat però amb un somriure d’orella a orella i caient-los la baba pels seus nens.
  • Fer coses individualment – ja sigui anar a fer tir amb arc amb les amigues del barri, o a caminar sol per la platja, o quedar amb la seva relació secundària. Cap problema, es treu el calendari i un dels dos es queda amb les criatures i l’altra surt a descansar i gaudir. I el proper dia és al revés.
  • Fer coses en parella – lo què? Complicat. Doncs implica trobar algú que es quedi amb les petites. I o bé et gastes la pasta en cangurs, o bé demanes favors a la família. I a sobre del cost, mentre surts estàs tota l’estona pendent de l’hora. Vaja, que de relax res de res.

Com us podeu suposar, dels tres grups d’activitats les que s’acaben fent menys són les del tercer. I sí, al principi cap problema i no te n’adones. Però amb els mesos resulta que comences a trobar a faltar espais de qualitat per a la relació de parella principal. I comença a fer ràbia que totes les coses xules les faci amb l’altre persona i que per a tu no hi hagi més missatges que “cal ingressar al banc que estem en descobert” o “recorda’t de comprar oli quan tornis”. I per l’altre s’arregla i per tu no. Ja ni saps quan temps fa que no aneu al teatre. I es comença a tenir un biaix perceptiu sobre les dues (o més) relacions. I comencen els merders.

Quan en veritat, el que ha motivat la situació no ha estat una desvinculació vers la relació principal. Sinó la maleïda logística. I direu, oh, però es podrien arreglar el calendari per a sortir els dos a l’hora amb les respectives segones relacions i així no els prendria tant de temps a la relació principal. Ahà, sí… demanant cangurs, gasto! O pitjor encara, favors als familiars. Que molt sovint no aproven el model relacional obert, i que per tant es poden negar en rodó perquè no volen col·laborar en quelcom que als seus ulls no està bé.

Davant això, sempre m’agrada recordar a la gent que em ve a consulta: reserveu-vos temps per a la relació principal! Però temps de qualitat. Dormir 6 hores junts o fer el sopar mentre es banyen els nens no és temps de qualitat (generalment). La gestió del temps i els recursos pot ser clau per a tenir un model relacional d’èxit o per a tenir un fracàs i una ruptura. Per exemple, amb els pares i mares de l’escola, us podeu tornar les nenes? Quatre famílies, un cop al mes tots els infants van amb una família mentre les altres tenen 2 dies de temps per a dedicar-se. I al mes següent, a casa d’una altre.

Oh, què mals pares i mares, que es volen treure els fills de sobre. Si no els volien que no els haguessin tingut. Aquesta també l’he sentida. Però bé, una cosa és voler fer criança i gaudir d’aquesta experiència vital, i l’altra que hom s’hagi d’anul·lar com a ser o com a parella pel sol fet de tenir descendència. No hauria de ser compatible les existències pròpia, les de parella i les de família?

 Solucions n’hi ha. El cas és tenir voluntat, inventiva i no perdre de vista l’amor que ens uneix a cada persona.

1484617501_114526_1484617959_noticia_normal


Join our
mailing list

to stay up date

Please enter a valid e-mail